President Illa, posi les urnes.
Potser
no sona tan estrany, si ens referim a la política catalana, però no deixa de
ser evident que els incompliments de tota mena que ha dut a terme el govern
i el President han estat especialment sagnants pel que respecta a l’acord de
legislatura, que no d’investidura, subscrit amb Esquerra Republicana. Tant,
que fan especialment insostenible la situació.
Més enllà de l’aixecada de camisa de la gestió de
rodalies, i d’un finançament que no està ni se l’espera, encara menys en
una conjuntura on qui l’ha de gestar, la ministra Montero, pretén assolir la
presidència de la Junta de Andalusia, l’anestesia en la que el govern
socialista està induint el país, i el seu procés de desnacionalització estan
arribant uns extrems difícilment reversibles. Inadmissibles per a qui s’identifiqui
com a independentista, o sobiranista.
Certament, no existeix una alternativa parlamentària
a Illa i el PSC. I no serà que molts no ho vam advertir. Investir-los,
condemnava al país a quatre anys de “pax socialista”, dels que encara no
portem un any i mig, amb conseqüències nefastes. Però tal fet, per si mateix
no ha de donar peu al conformisme i a la glorificació de les engrunes amb les
que des de Madrid i des del Palau de la Generalitat intenten allargar el sainet.
La manca d’uns pressupostos ha de comportar necessàriament
una moció de confiança, per la que el president Illa sotmeti al judici de
la mateixa majoria que el va investir, la seva acció política. Resulta inversemblant
pensar en que el govern promourà i d’altres forces polítiques convindran, aprovar
nous suplements de crèdit via validació
de Decrets llei.
Soc
conscient de que uns i altres, a saber, els socialistes i aquells als que
com a mínim a curt termini ja els va bé la situació, jugaran la carta de l’espantall
del feixisme. La que tant bons resultats ha donat, i probablement donarà a
Pedro Sánchez, en els comicis espanyols. La que valorant la demoscòpia augura un
creixement de VOX i un big bang d’Aliança Catalana. I amb perdó, no és pretext.
Ajornar “sine die” la confrontació, no fa més que alimentar i presentar
l’extrema dreta com una alternativa democràtica.
Els
darrers comicis als països baixos son el millor exemple de que la bèstia és mortal. Que
confrontant-hi democràticament, se la pot batre i generar novament esperança en
una societat mancada de la mateixa pel partidisme del que fan gala tots els
partits, que semblen treballar més pel seu interès que pel de la societat a la
que es deuen.
Des de
l’esperança, que no la candidesa, una nova convocatòria electoral seria una
oportunitat magnífica per a que l’independentisme, amb renovats lideratges,
només possibles en el present context, deixés de banda els seus conflictes
partidistes i treballés de forma constructiva, persistent i determinada,
per a tornar a guanyar la credibilitat davant la societat catalana, aprenent
dels errors, sense calendaris, sense pressa, però sense pausa, per acabar
plantejant un nou i definitiu embat democràtic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada